Time's running out without changes

     Són ja molts dies, molts plors. Moltes llunes buides sense arribar al final, sense trobar el sentit. Hores pensant el mateix i arribant a les mateixes conclusions, cap canvi, i jo, a poc a poc, esmicolant-me per dins.

     Són matins il·luminats per somnis, nits llargues sense color, sentiments incomplets, abraçades que mai arriben, petons que es van perdre sense haver existit mai. Sempre esperant, esperant coses que no troben la direcció si tu no les ajudes.

     Un any perdut, un any de vida morta.

Lack of Confidence

- Salta, tan solo es un agujero negro que rebosa felicidad.

- No, no quiero, no quiero esa felicidad, no quiero sonrisas vacías, ni miradas perdidas, no quiero aprender a volar, quiero seguir caminando, perdido por mi camino. Quiero seguir sintiendo ese filo rasgándome vivo cada segundo, quiero seguir sintiendo esa dependencia, esa soga apretada en mi cuello. Sentir que nada cambia, que todo sigue igual. 

- ¿Estás seguro?

-No, jamás he estado seguro de algo.

No sé aixecar el cap

"Quan sento que tot s'ha acabat

que no sé aixecar el cap

que no tinc forces per continuar cap endavant.

Quan sento que m'he fet petit

que ja no crec en mi

que el món continuaria igual si jo no fos aquí.

Llavors m'esforço a recordar

la teva cara al meu davant

la meva orella escoltant

la teva veu baixet parlant.

Dient-me que guanyar-me el destí

només dependria de mi

i vaig prometre prendre el repte

a partir d'aquell instant.

Respira, espera

aixeca't sense pressa

inspira, refés-te

la vida, el món t'esperen.

Quan sento que res té sentit

que el món està girat

que no sécom possar un peu a 

terra i re-començar.

Quan sento que no queda res

pel que sempre he lluitat

i cau cada desig que m'ajudava a

avançar.

Torno altre cop a recordar

la teva cara al meu davant

la meva orella escoltant

la teva veu baixet parlant.

Dient-me que guanyar-me el destí

només dependria de mi,

i vaig prometre prendre el repte 

a partir d'aquell instant."

Un fil de llum, Andreu Rifé

Like the wind

" Et donaria amor si poguessis tornar-me'n,

et donaria amor si ens poguessim mirar,

et donaria amor si poguessis parlar-me

ho donaria tot si et pogués estimar"

El far del sud, Sopa de cabra.

"El nostre amor és com el vent,

no puc veure'l, 

però si notar-ho"

Un passeig per recordar.

Free my best smile

     Sus dedos entrelazados cortan la brisa marina, las olas viejas, rotas y desgastadas llegan a los inestables pies. El ardor del oleaje enmudece la escena, se apodera de las miradas perdidas, dos jóvenes, dos vidas paralelas, un cruce de caminos, una noche veraniega.

     Besos fugitivos, abrazos infinitos, pasos indefinidos a lo largo de una solitaria orilla. Finas caricias sobre su piel de porcelana, tan blanca, tan inocente.

     Protagonistas de la vida, de la felicidad, dos sonrisas iluminando su playa infinita. ¿Por qué no?

Un gran petitó

     Aquell petitó per fi va complir el seu somni, aquell que il·luminava el seu inocent somriure. Van passar els anys, va crèixer, però no oblidà pas el seu objectiu, ho desitjava cada cop més, i més, fins i tot va passar a ser una obsessió, ho anhelava més que altra cosa.

     Els imitava, volia ser com ells, moure's com ells, fer vibrar cada persona de la graderia amb el seu joc, amb la seva determinació. Cada dia es nugava els patins amb més força, la força d'un somni. Cada dia patinava més ràpid, la rapidesa d'un somni.

     Aquella vesprada va arribar, les llàgrimes no podien caure, eren gotes de suor per la cara, després d'onze anys ho va fer, va nugar-se els patins com ells, amb la seua força, va patinar com ells, amb la seua rapidesa, fins i tot, ho va fer amb ells. Va donar un somriure a cada persona de la graderia, l'espentaven en cada jugada per seguir avant amb seu somni aconseguit. El petitó mai oblidarà el seu 18 d'abril de 2013.

My pillow, my love.

     Cierra la puerta, pone su música, empieza a temblar, las primeras gotas astilladas rasgan sus mejillas. La tímida luz penetra por la ventana entreabierta, enrojece la habitación, las paredes crecen mientras él empequeñece, las sábanas siguen húmedas, su almohada mojada.

     Los días pasan pero no avanzan, salta sin despegar sus pies de plomo, estancado, solo cambia los pañuelos con los que seca cada vez su más afilada tristeza. La ve en cada rincón, la sueña en cada habitación, la siente en una lejanía cercana, ama su fantasma.

     Los ojos escuecen, el gélido cuerpo tiembla, las manos no responden, la música ha parado, el despertador suena, otra vez la misma luz, otra vez el mismo día, otra vez el mismo fantasma, otra vez las mismas lágrimas.